dijous, de setembre 21, 2006

10/8 – San Juan Chamula i Zinacantan, poblats indígenes

Res és el que sembla i tot és com ha de ser, o com hem fet que sigui.
Com en tots els pobles i ciutats visitats fins al moment, he centrat el meu passejar pel centre, obviant voltants i barris annexats. He prioritzat la descoberta del que fa més anys que existeix i, evidentment, els sectors que estan més orientats al turista.
Per començar, San Cristóbal de las Casas és ple de turistes. De fet, és el lloc on n’he trobat més. Som munió. I entre tots, precisament aquí, abunden els italians; després però a gran distància hi hauria francesos i holandesos... No em pregunteu perquè...
Només arribar-hi localitzo un hotel i me’n vaig a passejar, trobo en César i Raúl, dos guies autòctons que ofereixen visites a dos poblats indígenes, San Juan de Chamula i Zinacantan (plens de turistes també). Així que me n’hi vaig.
Dos poblets, dues comunitats, que viuen molt a prop, però que són molt diferents. Chamula és una comunitat tancada, que funciona com una sola persona. Tots la mateixa religió, mateixa tendència política. Qui se n’aparta és expulsat (més de 30.000 persones en no sé quants anys) i passa a engrossir la comunitat de venedors ambulants que et trobes per San Cristóbal de las Casas.
Les comunitats indígenes viuen molt lligades a la religió i al poble. Tenen una petita església plena de sants on hi van devotament a resar i fer-hi rituals un tant particulars i adaptats als nous temps.
A San Juan ofrenen ous, gallines, espelmes, posch ( la beguda alcohòlica d’aquí) i Cocacola. La Cocacola també l’han incorporat a les ofrenes que s’enduen en el seu llit de mort...
A Zinacantan (*), poble que cultiva la flor, tenen l’església ben guarnida i no trobes un sol metre sense un detall floral. Guarnit també estava el poble. Quan hi arribo, trobo que era dia de festa, 10 d’agost, Sant Llorenç, i estaven tots llançant coets, alguns disfressats que ballaven i anaven fent ofrenes.
He de dir, que als habitants d'aquests pobles no els agraden les fotos... Bé, no els agraden que els facin fotos a ells directament... Bé, no els hi agrada que els hi facin fotos a ells directa- ment, si no afluixes una mica la mosca... I dins de les esglésies si que és estricte. Res de fotos! Ni ho intento, no fos cas...
En cada poblat veiem que la gent va vestida de manera molt similar, amb el mateix tipus de roba. A San Juan Chamula s’estila la pell de xai. Els homes la duen com a samarra, blanca o negra, les dones la duen com a faldilla, normalment negra. A Zinacantan homes i dones usen uns ponxos particulars, tots iguals amb motius florals, molt, molt vistosos.
Després, quan circules per altres ciutats i pobles, si veus gent vestida amb el ponxo o la samarra, pots saber fàcilment d’on vénen.
En Raúl ens continua explicant les tradicions de la zona. Ho fa d’una manera amena i mereix molt la pena haver anat amb ells a fer la visita.
Durant aquest tour he travat amistat amb unes noies franceses, alemanyes, italianes... Així he estat acompanyat la resta de la meva estada a San Cristóbal de las Casas.
Amb les franceses (Cristela i Melanie) i l’alemanya (Laura) hi dino i ens expliquem el nostre viatge. Cadascú té mil històries diferents, tot i parlar a vegades del mateix lloc.
Les franceses continuen el seu viatge i amb la Laura m’hi trobo després per anar a prendre unes cerveses.

---------

Nada es lo que parece y todo es como tiene que ser, o como hemos hecho que sea.
Como en todos los pueblos y ciudades visitados hasta el momento, he centrado el mi pasear por el centro, obviando alrededores y barrios anexados. He priorizado la descubierta de lo que hace más años que existe y, evidentemente, los sectores que están más orientados al turista.
Para empezar, San Cristóbal de las Casas está lleno de turistas. De hecho, es el lugar donde más he encontrado. Somos multitud. Y entre todos, precisamente aquí, abundan los italianos; después pero a gran distancia habría franceses y holandeses... No me preguntéis porque...
Sólo llegar localizo un hotel y me voy a pasear, encuentro César y Raúl, dos guías autóctonos que ofrecen visitas a dos poblados indígenas, San Juan de Chamula y Zinacantan (plenos de turistas también). Así que hacia allí voy.
Dos pueblecitos, dos comunidades, que viven muy cerca, pero que son muy diferentes. Chamula es una comunidad cerrada, que funciona como una sola persona. Todos la misma religión, misma tendencia política. Quien se aparta es expulsado (más de 30.000 personas en no sé cuántos años) y pasa a engrosar la comunidad de vendedores ambulantes que te encuentras por San Cristóbal de las Casas.
Las comunidades indígenas viven muy ligadas a la religión y al pueblo. Tienen una pequeña iglesia llena de santos donde van devota- mente a rezar y hacer rituales un tanto particulares y adaptados a los nuevos tiempos.
En San Juan ofrendan huevos, gallinas, velas, posch (la bebida alcohólica de aquí) y Cocacola. La Cocacola también la han incorporado en las ofrendas que se llevan en su lecho de muerte ...
En Zinacantan (*), pueblo que cultiva la flor, tienen la iglesia bien adornada y no encuentras un solo metro sin un detalle floral. Adornado también estaba el pueblo. Cuándo llego, encuentro que era día de fiesta, 10 de agosto, San Lorenzo, y estaban todos lanzando cohetes, algunos disfrazados que bailaban e iban haciendo ofrendas.
Tengo que decir, que a los habitantes de estos pueblos no les gustan las fotos... Bueno, no les gusta que les hagan fotos a ellos directamente... Bueno, no les gusta que les hagan fotos a ellos directamente, si no suletas un poco de pasta... Y dentro de las iglesias si que es estricto. ¡Nada de fotos! Ni lo intento, no fuera que...
En cada poblado vemos que la gente va vestida de manera muy similar, con el mismo tipo de ropa. En San Juan Chamula se estila la piel de cordero. Los hombres la llevan como zamarra, blanca o negra, las mujeres la llevan como falda, normalmente negra. En Zinacantan hombres y mujeres usan unos ponchos particulares, muy iguales con motivos florales, muy, muy vistosos.
Después, cuando circulas por otras ciudades y pueblos, si ves gente vestida con el poncho o la zamarra, puedes saber fácilmente de dónde vienen.
Raúl nos continúa explicando las tradiciones de la zona. Lo hace de una manera amena y merece mucho la pena haber ido con ellos a hacer la visita.
Durante este tour he trabado amistad con unas chicas francesas, alemanas, italianas... Así he estado acompañado el resto de mi estancia en San Cristóbal de las Casas.
Con las francesas (Cristela y Melanie) y la alemana (Laura) comemos y nos contamos nuestro viaje. Cada uno tiene mil historias diferentes, a pesar de hablar a veces del mismo lugar.
Las francesas continúan su viaje y con Laura me encuentro después para ir a tomar unas cervezas.

---------------
* He de donar les gràcies a la Christelle per haver-me deixat algunes de les fotos de Zinacantan... A mi se'm va acabar la bateria, com sempre en el millor moment. I això que aquest cop duia el carregador!

* Tengo que dar las gracias a Cristella por haberme prestado algunas de las fotos de Zinacantan... A mí se me acabó la batería, como siempre en el mejor momento. ¡Y eso que esta vez llevaba al cargador!

dilluns, de setembre 18, 2006

10/8 – Arribant a San Cristobal de las Casas

Bé, el viatge ha estat més curt del que preveia i la ciutat més gran. També me la imaginava mig solcada pels arbres, en una vessant de la muntanya, i evidentment és en una planícia. També la creia més apartada del món i, evidentment, té tots els serveis.
Em sembla que volia jugar a l’explorador, passejar-me pels carrers de terra i anar a prendre una cervesa en el bar del poble... doncs bé, això no és així, a veure que em trobo.

--------

Bueno, el viaje ha sido más corto de lo que preveía y la ciudad mayor. También me la imaginaba medio surcada por los árboles, en una vertiente de la montaña, y evidentemente está en una planicie. También la creía más apartada del mundo y, evidentemente, tiene todos los servicios.
Me parece que quería jugar al explorador, pasearme por las calles de tierra e ir a tomar una cerveza en el bar del pueblo... pues bien, esto no es así, a ver que me encuentro.

diumenge, de setembre 17, 2006

9/8 – Veracruz… Buff…

Minuts abans de marxar de Veracruz, puc definir el dia d’avui com de decepció. Veracruz ne m’a pas plu. No ha estat a l’alçada de les meves expectatives. Ja va començar ahir, al caminar durant més de mitja hora per trobar l’hotel que buscava. O potser el malestar va començar abans, al llarg del camí Puebla – Veracruz, on una boira espessa ens va envoltar i quasi estava segur que no arribava a destí. O els maleïts sistemes mexicans de contenció de velocitat en pobles, una estructura en forma de sortint, rampa, sotrac, monticle, obstacle que fan que tot i anar a 10km/h tot el bus es sacsegi. O potser el moment detonant va ser la tromba d’aigua que va caure de forma ininterrompuda quan em trobava a dues ‘cuadras’ de l’hotel i que no em va permetre creuar el carrer sense mullar-me els peus i pantalons d’aigües residuals que sortien del clavegueram, completament desbordat.
Passejava tan tranquil.lament pel Zócalo, 15 minuts després d’haver-me pres una dutxa i fent temps per menjar una mica. Sabia que havia plogut pels bassals que es veien i perquè durant tot el viatge no havia parat, però ara no ho feia. Doncs a 2 carrers de distància d’on volia sopar i a 3 de l’hotel, es va posar a ploure, litres i litres sense de control. En un moment els marges dels carrers es van omplir impossibilitant sortir de la vorera. En aquell moment dues possibilitats apareixien davant meu. M’arremango, em mullo els turmells i corro, o espero perquè això en 5 minuts afluixarà... Malauradament vaig optar per la 2a i 15 minuts després ja no eren només els marges, sinó tot el carrer que era inundat; de l’acera, entre l’empedrat, l’aigua regalimava; els cotxes que circulaven aixecaven grans cortines... Ja només era a 2 carrers, amb els peus lleugerament humits.
De cop, en vaig estar fart. Vaig decidir que no sopava i que ja em tornaria a dutxar a l’hotel. Em vaig arremangar fins els genolls i vaig fer el primer pas... fins a mig bessó... i els pantalons esquitxats... d’aigües residuals.
Ja no podia fer marxa enrera. Vaig córrer i ‘nedar’ fins l’hotel... Veracruz, comença bé!

Avui, m’he despertat i he sentit ploure. Els plans d’anar d’hora a la platja s’esfumaven. He continuat dormint . Al sortir de l’habitació cap a les 10h, he vist sol... Tenia 1 hora per anar a la platja... i amb 30 minuts n’he tingut prou... això no és el Carib, ni és res! Així que he tornat a l’hotel, he recollit i he sortit a fer un volt.
Aquí ha arribat el millor del dia. M’he afartat a base de marisc durant el dinar... Boníssim!
I després a passejar... Zócalo, Malecón, Zócalo, ..., Zócalo, carrerons buscant bars on poder veure el Barça, que jugava contra els mexicans de l’América. I a l’hora del partit, cap bar ho passava. Beisbol, cavalls, Betty la fea, ... Res!!! Que he recollit la bossa i cap a l’estació amb 3 hores d’avanç. I quina por en el bus! Aquests paios fan competicions entre ells!
Au, ja me’n vaig cap a San Cristóbal de las Casas.
Espero, suposo, sé que no em defraudarà...

---------

Minutos antes de marcharme de Veracruz, puedo definir el día de hoy como de decepción. Veracruz ne m’a pas plu. No ha estado a la altura de mis expectativas. Ya empezó ayer, al andar durante más de media hora para encontrar el hotel que buscaba. O quizás el malestar empezó antes, a lo largo del camino Puebla - Veracruz, donde una niebla espesa nos rodeó y casi estaba seguro de que no llegaba a destino. O los malditos sistemas mejicanos de contención de velocidad en pueblos, una estructura en forma de saliente, rampa, bache, montículo, obstáculo que hacen que a pesar de ir a 10 km/h todo el bus se sacuda. O quizás el momento detonante fue la tromba de agua que cayó de forma ininterrumpida cuando me encontraba a dos 'cuadras' del hotel y que no me permitió cruzar la calle sin mojarme los pies y pantalones de aguas residuales que salían del alcantarillado, completamente desbordado.
Paseaba tan tranquila- mente por el Zócalo, 15 minutos después de haberme tomado una ducha y haciendo tiempo para comer un poco. Sabía que había llovido por los charcos que se veían y porque durante todo el viaje no había parado, pero ahora no lo hacía. Pues a 2 calles de distancia de donde quería cenar y a 3 del hotel, se puso a llover, litros y litros sin control. En un momento los márgenes de las calles se llenaron imposibilitando salir de la acera. En aquel momento dos posibilidades aparecían frente a mi. Me recojo los pantalones, me mojo los tobillos y corro, o espero porque esto en 5 minutos disminuirá... Desgraciadamente opté por la 2ª y 15 minutos después ya no eran sólo los márgenes, sino toda la calle que estaba inundada; de la acera, entre el empedrado, el agua chorreaba; los coches que circulaban levantaban grandes cortinas... Ya sólo estaba a 2 calles, con los pies ligeramente húmedos.
De golpe, me harté. Decidí que no cenaba y que ya me volvería a duchar en el hotel. Me arremangué hasta las rodillas e hice el primer paso... hasta medio gemelo... y los pantalones salpicados... de aguas residuales.
Ya no podía hacer marcha atrás. Corrí y 'nadé' hasta el hotel... ¡Veracruz, empieza bien!

Hoy, me he despertado y he oído llover. Los planes de ir temprano a la playa se esfumaban. He continuado durmiendo. Al salir de la habitación hacia las 10 h, he visto sol... Tenía 1 hora para ir a la playa... y con 30 minutos he tenido bastante... ¡Esto no es el Caribe, ni es nada! Así que he vuelto al hotel, he recogido y he salido a dar una vuelta.
Aquí ha llegado lo mejor del día. Me he hartado a base de marisco durante la comida... ¡Buenísimo!
Y después a pasear... Zócalo, Malecón, Zócalo..., Zócalo, callejuelas buscando bares donde poder ver el Barça, que jugaba contra los mexicanos del América. Y a la hora del partido, ningún bar lo pasaba. Béisbol, caballos, Betty la fea, ... Nada!!! Que he recogido la bolsa y me he ido a la estación con 3 horas de avance. ¡Y qué miedo en el bus! ¡Estos tipos hacen competiciones entre ellos!
Ale, ya me voy hacia San Cristóbal de las Casas.
Espero, supongo, sé que no me defraudará...

dimarts, de setembre 12, 2006

8/8 – Puebla, Cholula, el Popocatepetl i cap a Veracruz

En el bus de Cholula a Puebla.
Aquest matí, 8h, m’he trobat ben fresc i m’he disposat a anar cap a Cholula per veure la piràmide, el temple de Nuestra Señora de los Remedios i el volcà!!!
Al arribar he vist que l’església era just al damunt de la piràmide, mentre que aquesta havia quedat mig desapareguda, colgada de terra, arbustos i arbres. Així he pujat fins el temple on he cregut poder contemplar una bona vista de la zona. Anava seguint una noia i pensant que en breu l’atraparia, perquè les meves passes eren més llargues que les seves i jo estava en forma; però no era així, no m’hi apropava i em cansava ràpid, em faltava una mica d’aire... ha estat aleshores quan he caigut en que estava a uns quants metres d’altura respecte el mar, uns 2000 m. I he comprès el que moltes vegades havia sentit però no acabava d’imaginar.

17h, en el bus cap a Veracruz.
Com deia abans, el matí l’he passat a Cholula. Des de dalt del temple m’he tombat per veure el volcà i la ciutat. No obstant no n’he vist un, sinó dos, el Popocatépetl i l’Iztaccíhuatl. I encara després n’hauria de descobrir una altre, el Malintzin.
El més impressionant és el Popocatepetl (Popo per la gent d’aquí). És un volcà actiu i freqüentment, com el seu nom indica, té una columna de fum. Avui però, no podria dir si en tenia o no, doncs el que l’envoltava era un núvol, a mitja alçada que impedia veure’n el cim.
No obstant la visió del volcà esguardant la ciutat, ja val la pena. Després, el temple no està malament i les runes que es veuen poca cosa. Suposo que el que és més interessant de fer és entrar pels túnels de la piràmide, que contenien altres edificis submergits, però el temps se’m tirava al damunt i he decidit tornar a Puebla, passant abans pel Zócalo i altres edificis.
Ah si! Se m’oblidava. També he pujat a un turonet del costat perquè sentia unes veus amb un eco, com de pregària. I al arribar a dalt m’he trobat amb un grup de persones, vestides amb túniques blanques, en cercle, orant... He mirat una mica, mig d’amagat, i me n’he anat... no fos cas...
Després, a Puebla, visitar 4 coses, uns carrers per a vianant plens de tendes, mercadillo, de nou el Zócalo, menjar el Mole Poblano (Pollastre amb una salsa amb regust de xocolata) que tant m’havien recomanat... bé... no està mal… Recuperar la bossa a l’hotel i cap a CAPU, l’estació de busos, abans que comencés a diluviar... I ara cap a Veracruz! A veure si fa bo i puc anar a la platja...

--------------

En el bus de Cholula en Puebla.
Esta mañana, 8h, me he encontrado bien fresco y me he dispuesto a ir hacia Cholula para ver la pirámide, el templo de Nuestra Señora de los Remedios y el volcán!!!
Al llegar he visto que la iglesia estaba justo encima de la pirámide, mientras que ésta había quedado medio desaparecida, enterrada en tierra, arbustos y árboles. Así he subido hasta el templo donde he creído poder contemplar una buena vista de la zona. Iba siguiendo a una chica y pensando que en breve lo atraparía, porque mis pasos eran más largos que los suyos y yo estaba en forma; pero no era así, no me acercaba y me cansaba rápido, me faltaba un poco de aire... ha sido entonces cuando he caído en la cuenta en que estaba a unos cuantos metros de altura respecto del mar, unos 2000m. Y he comprendido lo que muchas veces había oído pero no acababa de imaginar.

17 h, en el bus hacia Veracruz.
Como decía antes, la mañana la he pasado en Cholula. Desde encima del templo me he girado para ver el volcán y la ciudad. No obstante no he visto un solo volcán, sino dos, el Popocatépetl y el Iztaccíhuatl. Y todavía después tendría que descubrir otro, el Malintzin.
El más impresionante es el Popocatepetl (Popo para la gente de aquí). Es un volcán activo y, frecuentemente cómo su nombre indica, tiene una columna de humo. Hoy sin embargo, no podría decir si tenía o no, pues lo que lo rodeaba era una nube, a media altura que impedía ver la cima.
No obstante, la visión del volcán guardando la ciudad, ya vale la pena. Después, el templo no está mal y los escombros que se ven son poca cosa. Supongo que lo que es más interesante de hacer es entrar por los túneles de la pirámide, que contenían otros edificios sumergidos, pero el tiempo se me echaba encima y he decidido volver a Puebla, pasando antes por el Zócalo y otros edificios.
Ah si! Se me olvidaba. También he subido a un montecito de al lado porque oía unas voces con un eco, como de plegaria. Y en el llegar arriba me he encontrado con un grupo de personas, vestidas con túnicas blancas, en círculo, orando... He mirado un poco, medio escondido, y me he ido... no vaya a ser que...
Después, en Puebla, visitar 4 cosas, unas calles peatonales llenas de tiendas, el mercadillo, de nuevo el Zócalo, comer el Mole Poblano (Pollo con una salsa con regusto de chocolate) que tanto me habían recomenda- do... bueno... no está mal... Recuperar la bolsa en hotel y hacia CAPU, la estación de buses, antes de que empezara a diluviar... ¡Y ahora hacia Veracruz! A ver si hace bueno y puedo ir a la playa...

dissabte, de setembre 09, 2006

7/8 – Puebla

He arribat ben d’hora a Puebla... i ben cansat. He agafat un bus que em duia al centre, però que finalment m’ha fet tot un passeig per la ciutat, però com que era fosc de poc a servit, només he fet temps.
És aleshores que m’ha sorgit la teoria que cada autobús és privat i que com més gent recullen més guanyen. Ho dic perquè les carreres entre autobusos, fent avançaments impossibles... Fan por! No obstant, són molt servicials.
Doncs res, arribat i a buscar hotel, passar per l’oficina d’informació (on m’han ajudat molt), menjar una mica i visita al Museu Amparo d’arqueologia. Hi havia tot un recull de mostres, figures i ceràmiques Mesoamericanes, ordenat cronològicament, dins d’una casa impressionant i acabant amb unes grans figures Asteques i Tolteques... Estava Padre!
Però em sentia molt molt cansat i em dormia de peu... Mai m’havia passat...
He decidit anar a fer la migdiada que ja tenia programada. Volia llevar-me cap a les 17h per continuar visitant la ciutat, que ja havia començat a veure mentre buscava l’hotel, però a l’hora prevista encara em notava cansat. Ho he deixat fins a les 19h, però a aquella hora ja anava fosquejant. Tot i això he sortit a fer un bon passeig.
Puebla té una arquitectura sensacional, amb moltes ceràmiques als murs, bonics edificis, moltes esglésies, la catedral, Zócalo... Mereix molt la pena.
Novament m’he sentit cansat i he decidit que un dia de repòs no em faria mal; sobretot tenint en compte que en els darrers 3 dies dec haver dormit 15 hores en total.
I aquí estic, tirat al llit i empapant-me de la televisió mexicana. Demà intentaré aprofitar i anar a veure el volcà Popocateptl, a Cholula. Un super volcà!!! Chévere!

--------

He llegado temprano a Puebla ... y bien cansado. He cogido un bus que me llevaba al centro, pero que finalmente me ha dado todo un paseo por la ciudad, pero como era oscuro de poco a servido, sólo he hecho tiempo.
Es entonces que me ha surgido la teoría que cada autobús es privado y que cuanta más gente recogen más ganan. Mas que nada lo digo por las carreras entre autobuses, haciendo adelanta- mientos que parecen imposibles... dan miedo! Sin embargo, son muy serviciales.
Pues nada, llegado y buscar hotel, pasar por la oficina de información (que me ha sido de gran ayudado), comer un poco y visita al Museo Amparo de arqueología. Había toda una recopilación de muestras, figuras y cerámicas Mesoamericanas, ordenado cronológicamente, dentro de una casa impresionante y acabando con unas grandes figuras Aztecas y Toltecas... ¡Estaba Padre!
Pero me sentía muy muy cansado y me dormía de pie... Nunca me había pasado...
He decidido ir a hacer la siesta que ya tenía programada. Quería levantarme hacia las 17 h para continuar visitando la ciudad, que ya había empezado a ver mientras buscaba el hotel, pero a la hora prevista todavía me notaba cansado. Lo he dejado hasta las 19 h, pero a aquella hora ya iba oscurecien- do. Sin embargo he salido a dar un buen paseo.
Puebla tiene una arquitectura sensacional, con muchas cerámicas en los muros, bonitos edificios, muchas iglesias, la catedral, Zócalo... Merece mucho la pena.
Nuevamente me he sentido cansado y he decidido que un día de reposo no me haría daño; sobre todo teniendo en cuenta que en los últimos 3 días debo haber dormido 15 horas en total.
Y aquí estoy, tirado en la cama y empapándo- me de la televisión mexicana. Mañana intentaré aprovechar e ir a ver el volcán Popocateptl, a Cholula. Un super volcán!!! ¡Chévere!

dilluns, de setembre 04, 2006

6/8 – Guateque Acapulqueño

Acabo de comprar el bitllet cap a Puebla.
La boda ja va tenir lloc. Vam anar fins al Club de playa Elcano i ens vam instal.lar en la zona del casament, la platja. A les 19h30 va començar el ritual Tolteca, mentre el sol anava desapareixent entre núvols i sobre el mar. Va ser un llarg ritual on van invocar als ancestres, l’energia, i els 4 elements, van unir el Sol i la Lluna, en Soluna, van fumar d’una pipa Sioux, i així es van casar.
Després, un sopar lleuger i molt bo, acompanyat de begudes varies i bona conversa. En la taula, a part d’en Bernat i la Mira, hi havia també una parella de Barcelona, un mexicà i un cubà, dues noies franceses i la parella d’una d’aquestes, que era italià. Multicultural, ja veus!
A mitja boda, començaren a caure llamps, i minuts després, el diluvi. Bé, al principi no era gran cosa i vam aguantar a taula, i es van poder veure imatges impagables, de com la gent intentava no mullar-se gaire. Però ja al final, la tromba va inundar l’esplanada on érem. Ens vam retirar a zona cobert i vam començar el ball. Quina festa! Bailoteo per aquí, bailoteo per allà. Mirant el tema noies, bevent, parlant amb diferent gent.
...
Bé, sembla que a les mexicanes els agrada molt parlar.
....
I la festa molt molt bé. Bona música, alguns Palomas (Tequila amb Toronja o pomelo), cantar, ballar, xerrar i conèixer gent interessant i divertida.

23h. A punt d’agafar el bus.
De la festa d’ahir ja en continuaré parlant més endavant, potser. Avui... avui hi ha hagut festa a casa la tieta. I quina casa! Una mansió, en un recinte tancat i vigilat, pujant la muntanya, fins a sota la creu que governa Acapulco. Una mansió amb vistes a tota la badia, amb una piscina penjada a mode de balcó. Amb despatxos i habitacions en fusta, plens de quadres, servents,... realment espectacu- lar.
Hi han portat un grup de gent del DF per fer-nos quesadilles i servir-nos aigües, i cerveses durant tot el dia. No ens ha faltat de res. Allí, descans, relax, repòs, aigua, menjar i rememorar la festa d’ahir.
Hi hem estat fins a les 18h i després he baixat a la ciutat a comprar els bitllets cap a Puebla, deambular pel passeig marítim, arribar al Zocalo, retrobar-me en Berni i la Mira, i ja després cap al bus.
Ara comença una nova aventura. Es tanca una etapa i en comença una altra... Ara vaig sol... és el meu viatge!!!!

----------

Acabo de comprar el billete hacia Puebla.
La boda ya tuvo lugar. Fuimos hasta el Club de playa Elcano y nos instalamos en la zona de la boda, la playa. A las 19h30 empezó el ritual Tolteca, mientras el sol iba desapareciendo entre las nubes y sobre el mar. Fue un largo ritual donde invocaron a los ancestros, la energía, y los 4 elementos, unieron el Sol y la Luna, en Soluna, fumaron de una pipa Sioux, y así se casaron.
Después, una cena ligera y muy buena, acompañada de bebidas varías y buena conversa- ción. En la mesa, aparte de Bernat y Mira, había también una pareja de Barcelona, un mejicano y un cubano, dos chicas francesas y la pareja de una de éstas, que era italiano. ¡Multicultural, mira tu!
A media boda, empezaron a caer rayos, y minutos después, el diluvio. Bueno, al principio no era gran cosa y aguantamos en la mesa, y se pudieron ver imágenes impagables, de cómo la gente intentaba no mojarse mucho. Pero ya al final, la tormenta inundó la zona donde estábamos. Nos retiramos a cubierto y empezamos el baile. ¡Qué fiesta! Bailoteo por aquí, bailoteo por allí. Mirando el tema chicas, bebiendo, hablando con diferente gente.
...
Bien, parece que a las mexicanas les gusta mucho hablar.
....
Y la fiesta muy muy bien. Buena música, algunos Palomas (Tequila con Toronja o pomelo), cantar, bailar, charlar y conocer gente interesante y divertida.

23h. A punto de coger el bus.
De la fiesta de ayer ya continuaré hablando más adelante, quizás. Hoy... hoy ha habido fiesta en casa de la tía. ¡Y qué casa! Una mansión, en un recinto cerrado y vigilado, subiendo la montaña, hasta la cruz que gobierna Acapulco. Una mansión con vistas a toda la bahía, con una piscina colgada a modo de balcón. Con despachos y habitaciones en madera, llenos de cuadros, sirvientes... realmente espectacular.
Han traído un grupo de gente del DF para hacernos quesadillas y servirnos aguas, y cervezas durante todo el día. No nos ha faltado de nada. Allí, descanso, relax, reposo, agua, comer y rememorar la fiesta de ayer.
Hemos estado hasta las 18 h y después he bajado a la ciudad a comprar los billetes hacia Puebla, deambular por el paseo marítimo, llegar al Zocalo, reencontrarme a Berni y Mira, y ya después hacia el bus.
Ahora empieza una nueva aventura. Se cierra una etapa y empieza otra... Ahora voy solo ... es mi viaje!!!!